Polseres vermelles T2, 9/15: Els polseres tornen a estar junts

Podeu llegir aquí el comentari de l’Albert Espinosa!

Tots coincidim en que ha estat un dels capítols més macos del que portem de temporada. El capítol es pot resumir en l’arc de transformació de la Cris, que passa de l’ensimismament a torna a obrir-se als seus amics.

El primer que ho intenta és el seu “nou novio”, el Víctor. La Cris s’adona de que la seva relació no estava sent autèntica, i li ho diu a la cara. El Víctor marxa destrossat.

Després hi va el Toni amb la nena que té càncer. Li regala a la Cris el seu primer respirador (objecte d’atrezzo que va a joc amb la cançó de la temporada). Tot i així, a la Cris li segueix costant, inclús quan el Toni s’acomiada dient que la estima molt.

El següent en intentar-ho és el Roc. No és molt expert en aquestes situacions, només li ofereix si vol tocar el violoncel. La Cris, però, segueix apàtica i el fa marxar. Veiem com poc a poc el guió va acumulant “cops” cap a la Cris, i sabem que tard o d’hora no aguantarà més.

Per fi, una escena que esperàvem: és el Lleó el que va a parlar amb la Cris. Però no li va en un to dolç, sino que posa les coses al seu lloc. Li diu que, encara que el Jordi estava a punt d’operar-se, tots estaven pendents d’ella. És una bronca més aviat pare-fill, sumant-li el detall de treure-li la polsera per no tornar-se-la fins que torni a ser ella mateixa.

La cinquena persona és la Rym. Per a mí, la millor escena del capítol, i crec que molts hi coincidim. La Cris la rep amb hostilitat: és la noia que li està robant el Lleó. Però la Rym, assumint la situació, vol arreglar les coses. La Rym és valenta anant a parlar amb la Cris, i sap que pot acabar rebent. I ho fa. Vull destacar l’actuació de la Laia Costa en aquesta escena, que esbronca a la Cris, i li diu la gran frase del capítol: “la teva vida no pertany només a tu, també és de tots aquells que t’estimen“. L’escena culmina amb un moment d’autorevel·lació de la Rym, de sinceritat; ella li enveja pels amics que té. Però la Cris, tot i així, no es doblega. La Rym s’aixeca, i aquí patim esperant una bofetada. En comptes d’això, la emputja una mica amb el dit i marxa, decebuda.

rym

Però tota aquesta suma d’intents, que serveixen per tornar a connectar la Cris amb la seva realitat, fan efecte: no pot aguantar més, i plora. I torna amb els seus amics, i els abraça, avergonyida.

Em va semblar interessant el recurs de tancar els ulls i imaginar-se on són, i que sigui allà on apareix la Cris i s’hi suma, i també l’Ignasi. Ficció pura i dura, posant imatges a la imaginació dels personatges.

Rodatge

Com tot succeeix a l’hospital, no vaig presenciar el rodatge de cap escena!

Veure categoria Polseres Vermelles T2

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Polseres vermelles T2 y etiquetada , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s