Polseres vermelles T2, 13/15: Comiats a l’hospital

Podeu llegir el comentari de l’Albert Espinosa sobre aquest episodi.

El primer a destacar és que es comença amb 1979, una cançó autobiogràfica del gran Joan Dausà, a qui vaig tenir el plaer de conèixer aquest Nadal!

En aquest capítol tenen gran importància els comiats. Després de 26 capítols a l’hospital, el Lleó marxa, sabent que, passi el que passi, no tornarà. Això li ho diu en primer lloc al Roger. He de dir que és el comiat que més m’ha agradat, per tot el subtext que hi ha entre dos nois que no volen ser massa emotius però que realment s’aprecien i han fet un camí junts. “Aquest rollo no va amb nosaltres, Pimpín”. Em va semblar una escena molt tendra.

També és rellevant que li doni la seva polsera vermella al Lucas, com deixant-se una part important d’ell mateix a l’hospital, perquè els nanos tinguin la ocasió de tenir un grup d’amics com ell va poder tenir. El comiat de la Rym, en canvi, és un altre tipus de situació, perquè ella sap com està de greu la situació i també sap que, probablement, és un adéu per sempre. És a dir, els dos ho saben, però no ho diuen. És més, fan broma. El personatge de la Rym dóna molt de joc per a això, per la seva maduresa i la seva capacitat d’adonar-se de les coses, i l’Espinosa ho aprofita prou bé.

És especialment dura l’escena del comiat amb els tres metges. Els tres saben que li queda poc, i que ells no han pogut fer res més per ell. Finalment, el comiat de la Cristina és el més dur d’empassar, el més adult. M’ha semblat curiosa la decisió de direcció de fer aquell travelling horitzontal a mode de seqüència de muntatge, la típica seqüència musical que trobem a cada episodi, el “midpoint” de cada capítol.

Després, quan els polseres li diuen que el volen acompanyar, comencem a veure de què anirà aquest final de temporada; el Lleó s’ha de deixa ajudar, perquè no es pot caminar sol.

Es tracta, en definitiva, d’un capítol de 100% emotivitat, sense cap especial conflicte; és un capítol-transició entre la vida a l’hospital i la nova vida fora, que acaba amb el toc d’humor de la furgoneta.

Jordi petó

Rodatge

Em fa especial il·lusió haver vist, per fi, la primera escena al rodatge de la qual vaig ser-hi. Es tracta de quan el Jordi va a veure a la Mireia a l’institut, i ella li respon amb un petó. Recordo que em va cridar l’atenció la quantitat d’extres que van venir per estar pels passadissos, asseguts per les escales, etc.

Veure categoria Polseres Vermelles T2

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Polseres vermelles T2 y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s