“Atletes, baixin de l’escenari”: l’amor, la nostàlgia i la mort

Atletes, baixin de l’escenari és un disc replet d’històries noves, molts sentiments apassionats i sovint contradictoris i, sobre tot, moltes metàfores o situacions que ens remeten als grans temes sobre els quals s’ha parlat durant tota la història. Després d’escoltar-lo bastants cops, em veig capaç de fer un petit recorregut-anàlisi i valoració de cadascuna d’aquestes noves 13 perles dels grans Manel. Per si no coneixeu el motiu el títol, en aquest vídeo, al minut 5:50, ho expliquen! Realment, si 10 milles per veure una bona armadura tenia, com a mínim, el “10”, que és el nombre de cançons del disc, aquest sembla completament aleatori; s’ho poden permetre.

NOVEDAD: tenéis el disco entero en Youtube con LETRA EN ESPAÑOL:

http://www.youtube.com/watch?v=6HM9w0-kcVg

1. Ai, Yoko

És una cançó dedicada a la Yoko Ono, la segona dona d’en John Lennon. La lletra es pot resumir en una carta en la que, un dels admiradors de The Beatles, dels que creia que es van separar per culpa de la Yoko, li demana perdó a la artista per aquest prejudici que tant de mal li va fer. S’excusa una mica apel·lant al que sempre havia sentit a dir, així com a les seves pintes estranyes i sospitoses. Tots coincidim en que la tornada és una de les frases més maques de tot el disc: Avui he entès que us estimàveu com molts no haurem estimat mai. A més, vull destacar la darrera, en la que admet que si en John Lennon seguís viu, no s’atreviria pas a cantar-li una cançó. Un toc irònic que trobarem a cada cançó del disc.

Musicalment, Ai, Yoko és tranquil·la, amb un tempo harmònic, que es basa en dos tipus d’estructura: la de les estrofes (uns cops cantada de forma més agressiva, quan “i és que des de mon pare” o “i t’ho explico així, covard”, que curiosament comencem amb la mateixa conjunció) i la de la tornada. Una de les més agradables a l’oïda, amb aquest punt romàntic i d’admiració que trobem en altres “homenatges” cantats pels Manel, com ara La cançó del soldadet.

¡¡MENSAJE DEL AUTOR!!

Este blog pertenece a Josepmaria Anglès, cofundador del grupo Els Valents, un proyecto joven que trata de abrirse camino en el mundo audiovisual aportando contenido de calidad. No pedimos dinero por ello, pero si te gusta este análisis, estaríamos muy agradecidos de contarte entre nuestros fans de la página de Els Valents.

No hacemos spam 🙂

Gracias por detenerte en estas líneas, ¡¡que sigas disfrutando del análisis!!

2. Vés, bruixot!

He hagut de llegir la lletra detingudament per esbrinar a què es referia. És una mica abstracte. En sentit literal, el bruixot és un home de mons llunyans que arriba a la ciutat i, d’alguna manera, pot solucionar els problemes de la gent, per això l’animen dient-li “Vés, bruixot! Va, bruixot!”. Cada estrofa es refereix a una nova persona o grup de persones que se’l troben. Hi tenim el pescador, que el veu arribar, després uns municipals, després les ballarines d’un rei, després el cantant per allà el mig (com qui no vol la cosa), després dos amant adúlters (es pot interpretar que li demanen que la seva escapada sigui un èxit), després la Adela (nom que tornarà a sortir a Quin dia feia, amics…), i un nen prodigi que el veu marxar cap el cel. En sentit més metafòric, el bruixot seria una mena de miracle, d’imprevist que tots esperem que aparegui i ens “arregli” les coses, una mena de geni de la llàntia. La cançó ho personifica en el bruixot, però realment que sigui una persona de carn i óssos no és pas el més important, sino un mer pretext per parlar de la condició humana d’una espera constant de salvació (de vegades en assumptes banals, de vegades no).

La música és força més “atabalant” que la de Ai, Yoko, amb bastanta guitarra elèctrica, percussió i vàries veus repetint la frase leit motiv. Realment, cada estrofa és exactament igual. Pot recordar una mica a Corrandes, ja que a cada estrofa parla de personatges i situacions diferents, l’únic vincle dels quals és el bruixot amb el que es topen.

3. Ja era fort

És una de les lletres més enigmàtiques del disc. Amb l’ajuda d’un article de l’Ara, crec que em puc aproximar al seu significat. Tinc un dubte entre dues versions: a la primera, el cantant és un home que mira d’inventar-se el seu passat, convençut de que ell “ja era fort” quan ella el rebutjava i quan va morir. A la segona, ell i la dona van tenir un fill, que és el que va morir, i és el que justificaria el “no ploris, nen”.

La música es caracteritza per un ritme molt suau de bateria marcant el compàs, guitarra acústica i una coral que, tot i estar present en gran part de la cançó, deixa quasi tot el protagonisme a la veu del Guillem Gisbert, el cantant.

4. Banda de rock

Aquesta és una lletra melancòlica que canta la fugacitat de tot allò que en algun moment sembla que tot ho pot, l’oblit imminent de les coses que avui arrasen, especialment a l’art (la música, en aquest cas). En concret, parla d’una banda de rock (de milers, en realitat) que el cantant escolta, de casualitat, a la ràdio, després de tants anys, creant així una imatge en la que tots ens podem reconèixer. Es pregunta per què ho van deixar, si segueixen amb la mateixa passió per explicar històries, i es pregunta si d’alguna manera seguiran en contacte, per no deixar que mori del tot allò que va ser tan esperançador. I també deixa veure certa inquietud de saber què pensarien si sabessin tot el que van significar per a ells dos. En el cas dels Manel, imagino que l’han composada com una mena d’àncora per immortalitzar aquest moment que viuen ara, i recordar-la amb tendresa si algun dia, d’aquí uns anys, es troben en la situació que descriuen.

Es tracta d’una balada, amb un to que pot recordar a Criticarem les noves modes de pentinats, no per l’argument de la història, sino pel tema: “què se n’haurà fet de…” confrontat amb “què se n’hauria fet si…”. La bateria intervé en moments molt puntuals.

5. Deixar-te un dia

La història m’ha recordat a Parlant de tu i de mi, d’en Joan Dausà. Es tracta d’un moment de crisi en una relació, en el que el noi està pensant en deixar a la noia, i rumia a veure com dir-li-ho. Tota la cançó és una autèntica poesia, que en el fons es resum com a una crítica contra els rampells i les menjades d’olla en favor de la paciència, l’espera i l’observació del que realment ocorre. I, també, de l’imprevist, com es mostra al final. Perquè a mida que avança la lletra, el noi es va fent a la idea de com serà de feliç quan doni el pas al qual es refereix com a “fer volar tot pels aires fent veure que és un accident”, “frases solemnes que ens matarien com un poltre coix”, etc. I just en aquell moment, quan està a punt de fer el salt, ella li deixa anar que està esperant un nen (a la cançó, curiosament, ho diu quan el volum ja va baixant, com si fos un detall de no-res, una mena d’epíleg que tampoc faria falta). I ell comprèn que, aquest cop, s’ha salvat de fer una desgràcia. De fet, és molt maco que ell li ho expliqui a ella recordant-ho amb perspectiva “vaig pensar, amor meu, deixar-te un dia”.

De la música vull destacar, a més de la música d’acompanyament de teclat, les veus. És brutal la passió amb la que el Guillem canta, especialment alguns versos com “si es transforma tant, si es transforma tant”, que ve a ser com un midpoint de desesperació dins la cançó. També la coral de “oooo”, li dóna un toc molt interessant.

6. Mort d’un heroi romàntic

Arribem a una cançó que no ha deixat indiferent a ningú. És el primer cop que Manel parla obertament de la mort. I ho fa, a més, d’una forma explícita. De fet, podem dir que la cançó es divideix en dues parts. A la primera part, el “jove passant d’advocat” arriba a l’edifici i es troba, de sobte, amb aquell “romàntic” (un poeta, un artista, qui sap) que ha decidit treure’s la vida. Aleshores, se’ns relata com procedeixen a tractar el cadàver d’un desconegut solitari, d’una forma casolana però solemne, amb molt de respecte. A la segona part, que vindria a ser totes les tornades que es repeteixen al final, se’ns parla de la “nota ridícula” que el romàntic tenia a la mà quan es va suïcidar. Per a aquestes estrofes, els Manel ens delecten amb una sèrie de metàfores de construcció molt lliure però amb un denominador comú: tot el mal i el sense-sentit del món, la incomprensió dels quals ha dut aquell home a treure’s la vida, a fugir d’aquest malson per l’única via possible. Es tractava d’un home que vivia sol, torturat per aquesta soledat i pel panorama que l’envoltava. Val la pena llegir la lletra, perquè a part les rimes no tenen desperdici i tota la narració és molt visual; és fàcil imaginar-se’n el videoclip. Mort d’un heroi romàntic vindria a ser el revers tenebrós i existencialista d’Aniversari, un relat fúnebre tant en el fons com en la forma.

La música, realment, és fúnebre, i també, com Aniversari, comença amb un arpegi. Després es desenvolupa amb acords greus i en menor de guitarra elèctrica, acompanyat a partir de la darrera estrofa amb una coral de fons que reforça la tragèdia.

7. Imagina’t un nen

Admeto que he hagut de llegir els comentaris del vídeo (quanta saviesa es troba un per la xarxa!) per esbrinar que no parla d’una simple anècdota totalment surrealista i tractada de forma cínica, sino que és una metàfora amb el pas de la infantesa a la maduresa. És com si el cantant expliqués a un pare com ocorre aquell moment en el que seu petit se separa psicològicament i afectiva d’ell: de sobte, quan menys s’ho espera. És una realitat dolorosa, que compara, al fer-ho a través dels ulls del pare, aquest canvi com un còndor que apareix súbitament i se l’enduu.

La melodia té quasi tot el protagonisme, així com el “mmm” que tarareja de fons quasi tota l’estona. Aquí cantes vàries veus, a diferència del que és habitual per els Manel. Predominen les cordes, alternant, sobre tot, dos acords.

8. Teresa Rampell

Què dir de l’esperat single amb el que ens van bombejar les ganes de sentir tot el disc? Aquesta cançó té un to de retret contra una dona, potser no tan accentuat com a Pla quinquennal o a Flor groga (i ni esmentem No t’enyoro), perquè en aquesta cançó es parla a una dona en segona persona, però no s’especifica que la conegui de res. El cognom, Rampell, està ben agafat: avui la Teresa surt de festa moguda pel rampell de que, per fi, vindrà “l’amor”. Tot sembla indicar-li-ho: el moviment de llavis d’un xulu des del cotxe (probablement dient, en realitat, alguna obscenitat), el periodista que surt a la televisió però que no se’l sent… Aquesta cançó és, en definitiva, un repte: narrar de forma poètica, metafòrica i irònica una situació que, per desgràcia, és el pa de cada dia (o de cada nit); sortir de festa “buscant l’amor”, és a dir, el rollo fàcil per passar l’estona i ofegar la soledat, ben recollit a la brillant metàfora final “ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada”, que crec que no cal explicar.

Com podem veure en aquest vídeo (en el que, per cert, fan com sempre: canvien la lletra en directe i el Guillem diu “Tere Rampell”), predomina un baix accelerat i constant, i el mateix Guillem i el Roger amb guitarra elèctrica, donant-li aquest toc elèctric. A més, vull destacar el crit del Guillem Gisbert quan canta “retorna a la ciutat”. És genial la potència de veu que té, com demostra també a la última cançó del disc. En aquesta cançó té més pes que en cap altre la bateria: l’Arnau té ocasió de quedar-se a gust. Aprofito per fer promo de la meva cover de Teresa Rampell, que no és gran cosa però té el seu què 🙂

9. A veure què en fem

A veure què en fem parla del desmoronament de les expectatives, una mena de lliçó de vida que pateix una noia per “aprendre a viure”. El seu problema era, bàsicament, no afrontar els problemes, sino aprofitar la mínima per donar la culpa a terceres persones, com la cançó diu irònicament quan parla dels “crims del nazisme”. Realment, la manera de fer d’avui no sol incloure admetre la culpa ni demanar perdó, però aquí els Manel parlen de la sempre bategant oportunitat de tornar a començar, i se’n riuen una mica (d’ells mateixos) amb el “ja ja ja, a veure què en fem!”. Per cert, els meus versos preferits d’aquesta és “les cançons que no avisaven que mentien, les farses serioses que ja feien riure”. També aprofiten aquí per criticar la irracional autoritat que adquireixen algunes persones o lletres de cançons, que potser no amaguen una veritat sino un simple cop d’efecte.

M’ha cridat l’atenció que la cançó es divideix com en dos blocs. El primer posa en context. Enmig, hi trobem el “nananana” que tarareja el cor, i a partir d’allà arrenca tranquil·la la melodia fins que s’imposa per sobre d’aquest cor amb “les cançons que no avisaven”. Té bastant de protagonisme la guitarra elèctrica i la bateria. El final, com alguns han dit, és d’un estil força beatle.

10. Desapareixíem lentament

No he pogut esbrinar de què parla exactament, però per comprendre la metàfora hem d’anar a les dues estrofes finals. El cantant i la seva xicota són part d’un número de màgia, d’escapisme. Se suposa que estan a un teatre, i quan el mag treu el vel, ells segueixen allà. L’amo del teatre, vista la indignació del públic per un truc tan mal fet, ho justifica dient que “res és tan curt i net; les paraules màgiques funcionen, però aquest parell desapareixen lentament”. Crec que podria parlar del que triguen en desaparèixer les ferides provocades per les equivocacions, que no és a cop de vareta màgica, sino que necessita temps, especialment quan es refereix a la història “d’aquest parell”.

11. Quin dia feia, amics…

S’ha convertit en una de les meves preferides del disc. La cançó parla d’una escena idíl·lica recordada amb malenconia, d’un dia que va ser increïble, tant pel clima com pel fet que la Adela volgués passar-lo amb ell (“quin dia feia, amics, no n’heu vist molts així, i la Adela volia passar-lo amb mi”). Realment, tota la peça és com un sospir, que va pujant d’intensitat quan comença amb “i vaig girar-me i li vaig dir”, i arriba a una de les tornades més tendres que ha fet el grup en tota la seva trajectòria: “no, no, no, no m’interrompis, no veus que estava inspiradíssim escribint-te una cançó?”. Al igual que Banda de rock, la cançó duu implícita la pregunta “què se n’ha fet de…?”, i tanmateix parla amb certa nostàlgia del fet de composar música, quan diu que li falta un vers per rimar amb els seus cabells.

Hi ha una bateria constant que li dóna ritme a tota la cançó, i, com dèiem abans, junt amb la guitarra elèctrica, enfatitza la pujada prèvia a la tornada. També cal destacar la coral, que li acaba de donar aquesta cobertura de tendresa, amb el “no, no, no”, i el “nanananana…”.

12. Fes-me petons

Crec que és el primer cop que els Manel composen una cançó que se suposa cantada per una noia. Bàsicament, parla de l’espera. L’espera de que aparegui “ell”, l’home que li robi el cor. Només té el desig que aparegui de sobte, entre tota la multitud grisa dels carrers, digui el seu nom (“el so gloriós que fan les veus dient el teu nom per primer cop”) i li faci petons, tot i ser un desconegut; parla, aleshores, d’una recerca amorosa -com en Joan Dausà a Martina-, d’aquella mena d’amor platònic amb el que somniem i que sembla ideal. La cançó acaba de forma tancada, ja que comença dient-li “surt”, i acaba amb “potser ara fa temps que no ha sortit, però ho porto a dins”; el desig, l’ideal el segueix portant a dins, i el fet que acabi subratllant aquesta idea significa que té l’esperança que, tard o d’hora, tornarà a sortir.

La música té un aire molt semblant a la anterior, però més nostàlgica encara (per si semblava que no podia ser). Bateria lenta però constant, guitarra elèctrica marcant l’inici de cada acord i la veu -cosa nova- del Roger, sense acompanyament, duent el fil de tota la cançó.

13. Un directiu em va acomiadar

Va ser la primera del disc que vaig sentir molts i molts cops. Em va captivar com parla amb aquest dramatisme tan forçadament innocent d’una cosa que, a més, està a l’ordre del dia. És un poema humorístic, una mena de sainet cantat amb només quatre acords. Com he comentat a Teresa Rampell, una cosa que em va enganxar molt és el crit que fa el Guillem quan diu “jo l’obeïa, i em va acomiadar”, com si realment estigués desesperat pel sense-sentit de que un home acomiadi a algú que, simplement, li feia cas. Cada estrofa és un petit acudit, que recorda a aquell anunci de Coca Cola, que també juga amb imaginar-se com podria respondre-li al directiu quan li digui que està acomiadat. Poc més a dir: irònicament, amb aquesta cançó “s’acomiaden” fins al proper disc, d’una manera tan explícita com “i aquí s’acaba la funció, i el directiu i el nostre heroi us saluden”.

És la cançó més alegre d’Atletes, baixin de l’escenari. De fet, quan comença amb “i hauria pogut fotre amb el peu la porta avall”, deixa veure cert estil -salvant les distàncies- de ska, per com fa el puntejat la guitarra elèctrica. La tornada, com he dit, és un comprimit de crits del Guillem, més veus de fons, més bateria a tota llet. És impressionant, especialment el canon del final.

La meva classificació

Arribats a aquest punt, m’agradaria posar les cançons en ordre segons m’han agradat molt o no-tant, com una mena de rànquing.

  1. Ai, Yoko. La tornada, la suau melodia i el to de penediment i admiració em van captivar. 
  2. Un directiu em va acomiadar. Em va fer riure molt el primer cop, i crec que té mèrit que s’atreveixin a parlar amb sentit de l’humor sobre aquest tema.
  3. Quin dia feia, amics… Per la nostàlgia que desperta i el petit homenatge ocult als cantautors i poetes.
  4. Mort d’un heroi romàntic. Aplaudeixo la serietat que han decidit per a aquesta cançó. És una història senzilla, desesperant, cantada per autèntics poetes.
  5. A veure què en fem. La lletra avança amb contundència, i la tornada és d’allò més original.
  6. Teresa Rampell. Em va agradar més la versió en directe, però la lletra és tan subtil que m’encanta.
  7. Deixar-te un dia. Descriu a la perfecció la situació de no saber com donar un pas que, a sobre, hauria estat un error.
  8. Banda de rock. El millor, la certa autorreferència als grups de música.
  9. Desapareixíem lentament. La lletra, tot i ser una mica desconcertant, és molt dolça.
  10. Ja era fort. Lletra una mica ambigua, de les que cal llegir massa vegades.
  11. Vés, bruixot! Costa entendre a què es refereix, tot i ser molt enganxadissa.
  12. Fes-me petons. Una mica massa empalagosa, d’aquelles que depèn molt el moment en que s’escolta.
  13. Imagina’t un nen. Normalment, fan una cançó per explicar una història. En aquest disc, sovint expliquen metàfores, però aquesta es queda una mica fluixa.
Anuncios
Esta entrada fue publicada en Manel, Música y etiquetada , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

23 respuestas a “Atletes, baixin de l’escenari”: l’amor, la nostàlgia i la mort

  1. xavicami dijo:

    Jo estic enamorat de una de les frases de “Desapareixíem lentament”
    -Mai vaig dir-li el què pensava l’hemisferi més cabró del meu cervell.

    La de vegades que he pogut pensar el mateix!!!!

  2. Bon article però si em permets en fare dues puntualitzacions, A Imagina’t un nen no ho compara amb un còndor de guerra sino amb un ocell còndor, que amb les urpes agafa l’espatlla del nen.

    A fes-me petons no n’estic seguir si la canta el Guillem, Em sembla la veu del Roger, Pero ja et dic que no n’estic seguir. Si la canta el Guillem posa una veu diferent a les altres cançons.

  3. xavicami dijo:

    A “Fes-me petons” es el Roger sens cap dubte.

  4. Pingback: Atletes, pas a pas | Le petite journaliste catalane

  5. Pingback: Entrada 100: Bru, y todo lo que vendrá después | Sota una estrella

  6. Marcel dijo:

    Jo la de “Desaparexíem lentament” ho associo a algú que vol començar ell de zero, no una parella però ella hi és per a ell. Així que han de desaparèixer els dos com a parella. Ella ha de desaparèixer i aquells records més importants per a ell per a que pugui començar de zero. Però no és fàcil i per això desapareixen lentament.

    Sobre la de “Imagina’t un nen” jo en faig dues interpretacions. La primera, el nen es fa gran i un còndor se l’endú. El còndor és un carronyaire i la segona interpretació és per tant més fosca. El nen no es fa gran sinó simplement es mor.

  7. Salvador dijo:

    El còndor és la fragilitat de la vida. Tot sembla marxar fantàsticament bé, ets feliç, i per exemple et diagnostiquen un càncer. En un instant es gira tot, quan menys t’ho podies imaginar. Et quedes sense resposta. Per això la lletra és també més curta del que esperaries. I també per això la música acaba en un acord inadequat. Res en la cançó acaba com se suposa. És una triple metàfora de com tot pot canviar de cop. Una invitació al carpe-diem i a valorar el que tenim. Crec jo que era això. I, si no, és igual; a mi m’ha anat molt bé reflexionar-la així.

  8. Pingback: “Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure”: un lamento desde la Posmodernidad | Sota una estrella

  9. àlex dijo:

    Llavors ja era fort crec que parla d’un home que intenta fer veure que ja ha superat una ruptura amb la seva ex. D’un home que es “fa el fort” i que inventa móns en els que ella ja no hi és, i en els que no li importa amb qui ha passat la nit, o amb qui passa els dies. El desig de ser fort, de teni-se bé, de saludar-la quan se la troba com si no passés res, etc. Encara que tota aquesta fortalesa cau en algunes nits en les que torna la melancolia de la pèrdua, en les que el narrador pensa que ella és massa semblant a qui busca per ell. És a dir, que era l’amor ideal.
    Crec que té més sentit. Recordem que Manel sempre parlen de ruptures, gairebé, i de crisis de parella.

  10. Marc Albert dijo:

    En un comentari anterior es parlava sobre la que en la meva opinió és la cançó més “Manel” d’aquest disc, la de Desapereíxiem Lentament. Fa uns dies, buscant-ne el significat vaig topar amb aquest article, perquè estava molt intrigat però la interpretació que es dóna no em va acabar de convencer, és per això que l’he estat escoltant i avui m’he il·luminat i crec que, bastant en sintonia amb el comentari del Marcel, n’he desxifrat una mica el significat. A grans trets seria algú que ho ha deixat amb la seva parella i tot i que la seva vida continua, ella encara hi és present en el seu cap, perquè aquests sentiments desapereixen lentament.

    M’he entretingut a anar estrofa per estrofa (potser m’he excedit una mica jaja):

    Vaig entrar a la festa, l’amfitrió em va presentar els convidats.
    Vaig cridar “he vingut a començar de zero”, vaig acomodar-me en un sofà.
    Des de la finestra es veia el parc on s’avorrien uns adolescents.
    Vaig pensar ¿on dorm?, ¿què veurà quan es llevi? Mentre desapareixíem lentament.

    – Inici la cançó presentant aquest home que surt d’una relació, que va a una “festa” que seria la tornada a la vida sense parella, però només pensa en ella.

    Vaig comprar-me un saldo de trompeta, assajàvem cada nit.
    Estava bé tocar, però preferia barallar-me amb els veïns.
    Ahhh, mireu, un E Major volant, escapant-se per damunt del celobert.
    Vaig escriure-li alguna cançó, ¿i què? Mentre desapareixíem lentament.

    – Per mi en aquesta estrofa escenifica les ganes de mantindre’s ocupat per fer passar el temps més facilment, com ens passa a tots quan patim una ruptura; es compra una trompeta i inclús prefereix discutir que pensar en ella. Malgrat això li acaba composant una cançó, perquè els seus sentiments encara no han desaparegut.

    Vaig pujar a un arbre amb l’ambició de veure el Llobregat.
    Les branques eren guerxes i del pes se’n van tombí, tombar.
    Les noies joves de la vila se’m van quedar mirant de lluny, rient.
    Ahhh, la vida podia ser difícil mentre desapareixíem lentament.

    – Potser aquesta estrofa la meva interpretació s’hi agafa una mica amb pinces però penso que tracta sobre una exageració de les ganes que té de veure-la (potser viu a prop del Llobregat), tantes que inclús fa peripècies com enfilar-se a un arbre. És difícil viure sense saber res de qui més trobes a faltar.

    Vaig trobar una dona, vam llogar un apartament prop de Gavà.
    Què vam ser ella i jo tot aquell temps em temo que no us ho sabré explicar.
    Mai vaig dir-li en què pensava l’hemisferi més cabró del meu cervell.
    Una brisa fresca a la platja deserta, mentre desapareixíem lentament.

    – La famosa frase “un clavo saca otro clavo” queda totalment aixafada per aquesta part de la cançó on ens narra que inicia una nova aventura amb una noia, però lluny d’estar enamorat d’aquesta noia, ell continua pensant en la seva anterior parella; és la part més cabrona del seu cervell, perquè sap que no són res, per ell aquella relació no significa res.

    L’ajudant del mag va treure el vel i allà seguíem, morts de fred.
    El públic amb raó emprenyat reclamava que li tornessin els diners.
    El productor abraçava la cartera i deia “paciència, senyors meus;
    les paraules màgiques funcionen però aquest parell desapareixen lentament”.
    El del teatre demanava calma dient “tranquils, res és tan pur ni net;
    les paraules màgiques funcionen, però aquest parell desapareixen lentament”.

    – Aquesta metàfora final, per mi lluny de donar peu a la interpretació de que tot es tracta d’un truc de màgia, representa les paraules d’ànims i els consells dels amics, que ens donen quan ens trobem en aquesta situació de trobar a faltar la persona que hem estimat.

    En fi, només és una interpretació personal 😉

    • jmangles dijo:

      Merci pel comentari!! Crec que l’encertes bastantes. El “desapareixíem” sembla que es refereix a “jo + el meu record d’ella”, o jo enamorat d’ella, que tant vol seguir pensant que segueixen junts que es refereix a sí mateix amb el plural, com “jo i el meu amic invisible”. En quant a lo del final sí, el públic seria tota la gent que pot estar farta, “a veure quan aixeques cap! supera-ho s’una vegada!”, perquè no fan altra cosa que intentar aspabilar-lo, i ell només pot seguir demanant paciència.

      Un dia d’aquests actualitzo la explicació! Gràcies de nou!!

    • JCF dijo:

      Crec que has donat en el clau, company/a. Jo ho interpreto exactament igual.

  11. Joanm dijo:

    La canço de vés, bruixot! podria referirse que el bruixot es un estel qe sobrevola el cel i la gent el veu i li demanen un desig?

  12. Pingback: Interpretació de les cançons de Manel: | Jofre Capdevila WordPress

  13. JCF dijo:

    Deixeu-me que us deixi l’nellaç del meu bloc on he fet un modest analisis de l’anterior disc 10 Milles per veure una bona armadura:

    https://jofrecapdevila.wordpress.com/2012/05/29/interpretacio-de-les-cancons-de-manel-10-milles-per-veure-una-bona-armadura/

  14. JCF dijo:

    Sobre el final de “Deixar-te un dia” no acabo de vuere que ella li digui que està esperant un nen. La frase final diu: “No ho expliquis a ta mare que m’escupirà al proper Nadal”. Simplement crec que ell no té la valentía de dir-li res en aquell moment, i la vida continúa i abandona la idea poc a poc (per axò la cançó tampoc té un final sino que abaixa el volum progressivament, sense ni diexar de cantar: la vida continúa igual tot i aquests moments íntima de feblesa)

    • jmangles dijo:

      En aquest disc s’han fet un fart de deixar obertes múltiples interpretacions, jo crec. Pot ser, perfectament, això que tu dius. Però, veient els darrers versos, què és el que no ha de dir a la mare? Que ha tornat la pilota a un nen? (en plan “no li donis idees de nens”) Que havia pensat en deixar-la? O el que vaig dir jo en el seu dia, de que és ella qui ho diu referint-se a que espera un nen?

      La veritat, no sé què pensar… Merci per comentar!

  15. Pingback: “Jo competeixo”: Yo contra el mundo, éxito y solipsismo | Sota una estrella

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s